Il·lustració de Miguel Brieva pel projecte Más que una casa
Ahir, aprofitant que en aquest temps de confinament no podem fer tantes activitats i podem xerrar més, vaig estar parlant amb un amic amb més detall de l’habitual sobre la feina que faig en el dia a dia per impulsar un nou model comunitari d’habitatge. En la conversa vaig despertar una forta incredulitat per part seva. El seu argument era la incomprensió en aplicar aquest model de convivència en una societat individualista, on ja és difícil posar-se d’acord a les comunitats de veïnes actuals on només es comparteix el vestíbul i l’ascensor, on les persones no volen compartir, on les persones només pensen en els seus propis interessos, on les assemblees no funcionaven, perquè sempre hi havia egos i manipulacions que sorgeixen i que impedeixen una bona entesa entre les persones.
Com es posarà d’acord tanta gent? Com compartiran amb respecte els espais comunitaris? Com empatitzaran les unes amb les altres?
El què em va passar és que compartia completament tot el que deia, i no ho podia negar, era la realitat. I aleshores em vaig sentir extremadament utòpica, somiatruites i gairebé boja. Què em portava a creure que el model de viure en comunitat podia funcionar? Què em feia lluitar dia dia contra corrent en la meva feina? Em vaig plantejar perquè jo seguia impulsant un model tan utòpic, tan difícil d’aconseguir, i en el que estem tan poc preparades per tenir.
Alhora vaig ser conscient que aquests dies de confinament he anhelat més que mai tenir a prop persones amb qui compartir vivències, amb qui compartir el dia a dia, amb qui somniar plegades i cuidar-nos, i, és clar, també discutir-nos, de vegades. Ara que estem en confinament i que jo estic sola a casa, anhelo més que mai una comunitat que em cuidi, una comunitat per cuidar i que estigui prop meu.
Anhelo més que mai una comunitat que em cuidi, una comunitat per cuidar.
Aleshores vàrem estar parlant sobre la Utopia, de com aquesta al llarg de la història ens ha ajudat a anar avançant cap a una societat més justa, més lliure, en drets laborals, en drets socials… Que tot i que sempre estan en risc, els hem anat aconseguint gràcies a creure en la utopia i en lluitar-los i fer-los possibles i reals a través també d’experiències concretes, de demostrar que és possible. Sí, sóc una persona utòpica, somiatruites i amb ganes de canviar el món.
Sí, sóc una persona utòpica, somiatruites i amb ganes de canviar el món.
Aquests dies totes estem demostrant que ens podem cuidar més, que la importància dels que tenim a prop i de la solidaritat entre nosaltres és possible, que aturar-nos és possible, que baixar la contaminació és possible i que l’economia de les cures és essencial i és el que ens sosté. Hem visibilitzat tota la feina de les persones que es dediquen a cuidar-nos, a curar-nos, a portar-nos el menjar, a netejar, a cuidar de les persones més grans i vulnerables. Durant aquests dies hem fet realitat la Utopia que moltes cercàvem: visibilitzar les cures, el suport mutu.
Vull agrair a totes les persones que cerquen aquesta i moltes altres utopies, la utopia de que totes puguem viure en un espai segur, cuidat, de compartir, de suport mutu, de respecte, de convivència. Vull agrair l’esforç i la il·lusió de tots els grups que s’estan organitzant per promoure el seu projecte de viure en comunitat, a totes les administracions que creuen en un canvi de model més just d’habitatge, més comunitari i a totes les professionals i voluntàries que volem tirar endavant aquest somni tan difícil i tan bonic alhora.
La meva utopia neix ara ja fa 15 anys, amb un grup de persones que ens vàrem justar per anar a conviure juntes a través d’un model que es feia al nord d’Europa, “Andel” es diu. Un model que un noi havia fet un estudi de no més de 20 pàgines on explicava com es podria aplicar a Catalunya.
Aquell somni d’ara fa 15 anys, encara no l’he complert personalment.
Aquell somni d’ara fa 15 anys, encara no l’he complert personalment. Però a partir d’aleshores no ha fet més que calar en més i més persones fins a que avui ja és una realitat de més de 10 comunitats de convivència en forma de cooperatives d’habitatges en cessió d’ús a Catalunya que ja estan convivint i unes altres 10 que estan en procés de construcció o rehabilitació per en breu viure plegades arreu del territori Català i una cinquantena més, com a mínim, de grups de persones que estan organitzades buscant un lloc per poder desenvolupar el seu somni i moltes d’altres interessades en participar d’aquestes comunitats de convivència.
Alguns exemples:
I no només això, sinó que ens adonem que el model de viure en comunitat té moltes potencialitats per donar resposta a necessitats, reptes i problemàtiques que no havíem contemplat d’un inici: són projectes que poden donar una bona resposta al procés d’envelliment; resposta als molt models que han sorgit i sorgiràn de famílies o models d’unitats de convivència diferents i molt canviants; resposta a l’emancipació de les persones joves; a la integració i emancipació habitacional de persones amb diversitat funcional; a la eficiència energètica i la gestió integral de residus i estalvi d’aigua; a compartir cotxe, a poder fer compres conjuntes, etc…
“El model de viure en comunitat té moltes potencialitats per a donar resposta a necessitats, reptes i problemàtiques que no havíem contemplat d’un inici”
Ara, més que mai, hem d’inventar el futur, la situació de col·lapse en tot el món pot generar una oportunitat al canvi, on la comunitat pugui ser més el centre de la vida. Una utopia per seguir lluitant.
Text de Maria Josep Lázaro Castro